Em penso que sóc the fucking Cincinnati Kid i la veritat és que acabo de perdre 35€ jugant a poker contra nòrdics i britànics. El fotut és que estic orgullós d'alguns moviments que he fet durant la partida...je...je...I shall return!
These fragments I have shored against my ruins...per dir-ho fi
1 Comments:
Entenc el que vols dir, XZ. Vagarejo durant hores per Internet perquè no tinc feina ni ganes de sortir de casa. Els calers se’m fonen en una butxaca viciada per una opulència que s’ha revelat molt fràgil. El millor que se m’acut per estalviar és recloure’m a casa, lluny dels estímuls primaverals que han trastornat la ciutat. Sort de pàgines com la teva, XZ, on els aguantabarres podem expressar la nostra pena sense límit ni pudor.
Estic fotut. Em jugaria tot el que tinc a cara o creu. Passés el que passés, una aposta irracional a tot o res em reconciliaria amb el que sento, el desig irrefrenable d’eliminar tota la palla que embolcalla la simplicitat dels meus pensaments.
Fent un balanç acurat de la meva vida, m’inclino per pensar que estic fracassant. Però, XZ, m’has de creure si et confesso que no goso dir “Sóc un fracassat”, i no pas perquè sobrevalori la inclinació humana cap al canvi. No és per això. Sentir-se intensament fracassat és molt més fàcil i digerible que reconèixe’s obertament com a tal. “Sóc un fracassat” pot ser una frase senzilla i sincera capaç de descriure fidelment una situació cansada de matisos i excuses. Tot i així, aquesta expressió sembla carregada per un excés de dramatisme que desvirtua la plàcida grisor amb què generalment es viu el fracàs.
A més, l’afirmació pública del fracàs no té interlocutor vàlid possible. Per molt maliciós que pugui ser el nostre conversador, rebutjarà cegament aquesta frase prohibida. Intentarà, esgotant una retòrica plena de fantasia, allunyar-se de l’obscena complicitat d’un infortuni tan proper com familiar.
XZ, sento empastifar la teva pàgina amb la diarrea mental d’un internauta poca-solta i amargat com jo. El teu blog és molt més que el típic melic codificat binàriament. A més d’un gran sentit de l’humor, la teva pàgina m’ha fet descobrir un document capaç d’escandalitzar-me com no em passava des de l’adolescència. Estic parlant “I want to watch”. Això sí que és bèstia i trencador, i no les soporíferes actuacions del polipoeta de torn. L’assaig que li dóna justificació intel•lectual sembla, en un contrast esplèndid, molt assenyat. Si no, ¿com s’entén que les televisions ens passin vídeos de degolladors en tan perversa freqüència? They want us to watch it, of course.
Salut i fins la pròxima!
Labor Necat
Publica un comentari a l'entrada
<< Home