A Catalunya est� emergint un nou g�nere d'article period�stic: el viatge al F�rum. Com en la s�rie de viatges a la URSS dels anys 20 i 30, la clau �s adoptar una retic�ncia ponderada. Aquest g�nere confirma que el catal� �s un animal devorat per la ironia i que era del tot impossible que s'empass�s les bones intencions gen�riques dels boyscouts (paraula de Tusquets) que acampaven a la comissi� preparat�ria de l'aconteixament. Excepte honroses excepcions com la de Manuel Delgado, la massa pensant d'aquest pa�s s'ha entregat al suau balanceig de la ironia caracteritzada per un "no est� tan malament, per�...". Hi ha en aquests articles un triple moviment:

1. Constatar el prejudici inicial.
2. Un reconeixament de que hi ha algunes coses salvables.
3. Un retorn a la retic�ncia inicial que intenta amagar el petit socialdem�crata que tots duem dins i que havia tret el cap al segon moviment.

Peces claus d'aquest g�nere: Bautismo en el F�rum d'Agust� Fancelli
i Vistas panor�micas de Dom�nec Font.

Tal i com el veig, el F�rum �s l'utopia que porta la socialdemocr�cia a les seves �ltimes contradiccions alhora que en demostra el poder. Tal i com les exposicions universals van ser l'utopia de l'imperialisme rampant, i les desfilades massives, el somni de tots els totalitarismes, el F�rum demostra que la socialdemocr�cia �s la ideologia dominant i que com a tal comen�a a voler plasmacions monumentals de la seva ascend�ncia: si agafem l'edifici F�rum i el fiquem en vertical obtindrem una magn�fica pir�mide d'Egipte.

La p�rgola fotovoltaica �s el gran monument del f�rum. El nom ja t� resson�ncies m�tiques. La p�rgola, per�, �s la g�rgola: el t�tem que anuncia la fi de l'era del petroli. Aviat haurem d'adorar les energies alternatives amb la mateixa fascinaci� que els simis de 2001 adoraven el monolit fundacional d'una nova civilitzaci�. Qui sap si d'aqu� uns anys els barcelonins no hauran de recarregar els m�bils a endolls situats al peu de la p�rgola enmig d'un paisatge apocal�ptic (no �s casual que l'espectacle Moure el M�n tingui est�tica Mad Max). Per�, ja estic deixant que la ironia devori aquests comentaris. Seriosament dic que la p�rgola �s ja el monument m�s important de Barcelona.

Les exposicions:

Veus: una merda, una merda de milions d'euros, per� una merda al capdavall.

Cantonades: la gent no sap de quina ciutat s�n les maquetes, miren la de T�quio i busquen les torres bessones i potser no van tan desencaminats.

Els Guerrers: el text de la'audiovisual, aprovat pel govern xin�s, no s'est� de glossar "la unificaci� de pesos i mesures" i la "xarxa de carreteres" de la dinastia Han en una trista propaganda institucional d'un poder abolit fa segles. Tamb� proclama que el Budisme va tencar l'harmonia Taoista i va introduir idees alienes al pensament xin�s. Els guerrers estan b�, per� millor els consoladors met�l�lics, o "juguets sexuals" segons l'organitzaci�, que una adolescent contempla fascinada, les mans al vidre, mentre el seu pare intenta portar les coses a un pla d'abstracci� amb comentaris culturalistes sobre la sensualitat oriental.

L'hiperactivista: petita rebentada del f�rum cap als antif�rum. Mostra ag�ncies de viatges per a activistes amb destinacions als m�ltiples conflictes oberts, supermercats amb utillatge activista: caceroles, cola, m�bils... S'ha de valorar el toc d'humor en un aconteixament tan seri�s, aquestes goteres d'ironia filtrant-se en la monumentalitat benpensant del conjunt.

En fi, com no podia ser d'altre manera donades les limitacions d'un g�nere tan s�lidament establert, aquests comentaris venen a dir: no est� tan malament, per�...